Les actuacions de Vidal i Martorell conformaven la primera nit
musical de la setmana cultural
Be Balears que
l'Institut Ramon Llull organitza a Brussel·les entre el 18 i el 23
de novembre.
Aquest dissabte, 21 de novembre, el cantautor menorquí David Vidal i
el compositor Joan Martorell (Mallorca) han presentat els seus
treballs a la sala del Théâtre Molière de Brussel·les. Un públic
internacional i molt entusiasta es va desplaçar fins al Théâtre
Molière per descobrir les cançons de David Vidal i el jazz fusió de
Joan Martorell i la seva orquestra.
(...) En l'obra d'aquest jove cantautor, la nuesa de la
instrumentació fa que les lletres adquireixin sempre un caràcter
preponderant, en què cap paraula és gratuïta o sense sentit. Però,
com diu ell mateix, "A l'hora de mirar-me el panorama de la cançó no
em regesc per l'idioma, sinó per una fusió exacta de la música i la
paraula. He fet alguns concerts on la meitat de públic era anglès, i
també arriba. I si t'agrada la música, després cerques què s'està
dient amb els mots.”
David Vidal (Auteur-Sompositeur-Interprète/ Zanger-Componist)
21 novembre / 20h / Théâtre Molière / 21 november / 20.00 uur /
Molière Theater
Dans l’oeuvre de ce jeune
auteur-compositeur-interprète, la nudité de l’instrumentation permet
aux paroles d’acquérir un rôle prépondérant, où chaque mot brille
par son caractère gratuit ou absurde. Mais, comme il l’explique
luimême: «quand je regarde le panorama de la chanson, je ne suis pas
conditionné par la langue mais par la fusion exacte entre la musique
et le mot. J’ai déjà fait quelques concerts où la moitié du public
était anglais, et ça fonctionne quand même. Et si tu aimes la
musique, ensuite tu cherches le sens des mots».
Door het sobere gebruik van instrumenten in het
werk van deze jonge zangercomponist ligt het accent op zijn teksten,
waarin elk woord betekenisvol is. Maar, zoals hij zelf zegt,
“Wanneer ik naar het geheel van het lied kijk, laat ik me niet
leiden door de taal, maar door het samengaan van muziek en tekst. Ik
heb wel concerten gegeven voor een publiek dat voor de helft Engels
was, en ook daar komt het over. Als je de muziek goed vindt, wil je
ook weten waar de teksten over gaan.”
llull.cat
________________________________________________
ÚLTIMA HORA MENORCA
(agost de 2009)
El cantante David Vidal embelesa a Alaior
El menorquín presentó las canciones de su nuevo disco
“Ferida i conjur”
Como si hubiesen sido presas de un conjuro, los
asistentes al concierto del cantautor menorquín David Vidal se
quedaron fascinados ayer noche ante la magia y sensibilidad de las
canciones de “Ferida i conjur”, su nuevo disco, que ayer presentó
ante el público en el Pati de Sa Lluna de Alaior.
Encantado de actuar en el municipio, el artista
interpretó las nuevas canciones, que tratan de temas muy diversos.
El mar, el saber del sabor, el deseo a la piel y a la memoria, o la
locura del amor son algunos de los elementos a los que alude el
menorquín, que cantó con la misma emoción de siempre. Compuesto por
un total de catorce temas, el álbum es el cuarto que ha sacado a la
venta el cantante y cuenta con la intervención del pianista
Francisco Escudero, el guitarrista Jaume Tugores y las percusiones
de Nan Mercader, que confieren al disco un toque profundo a la vez
que versátil.
Después de su anterior trabajo, “Trilogia de la
fuga i l’estigma”, compuesta por los discos “Argila”, “Estalactites”
y “Aire en Zel”, el cuarto álbum ha sido acogido por sus fans con el
mismo entusiasmo, como ayer se pudo comprobar en una noche llena de
letras nuevas que aprender y diferentes ritmos con los que disfrutar
muchos momentos más.
Blanca Mendiguren
________________________________________________
REVISTA ENDERROCK
(agost de 2009)
El
menorquí David Vidal signa el seu quart disc amb catorze cançons
noves, Ferida i conjur
(autoeditat, 2009). És un
treball molt acústic, amb presència de guitarres –en dues cançons de
la mà de Tugores-, del piano –repeteix Francisco Escudero- i
percussions -amb Nan Mercader-.
El cantautor explica:
“La ferida és deixar que a
un li passin coses. Al final del disc canto ‘Boques com ferides
obertes’, uns haikus que reclamen que no es tanqui la ferida.
El discurs és crític i reflexiu, contra un sistema que no
deixa espai per a la vida. El conjur és deixar que entri
l’enamorament”. H.M.A.
DIARI MENORCA (agost de 2009)
El nou treball de David Vidal
Divendres, al Pati de Sa Lluna i dintre del programa Estivàlia organitzat
pel departament de Cultura i Educació de l’Ajuntament d’Alaior, el
cantant i autor menorquí David Vidal, ja immers dintre del camp de
la música en el mercat nacional, va realitzar una atractiva actuació
presentant el seu nou disc “Ferida i conjur”, interpretant a la
guitarra i en solitari, els temes que figuren a l’esmentat CD. David
Vidal, que ja porta més de deu anys en el món de la música, va
deixar el seu poble natal, Es Migjorn Gran, i es traslladà a
Barcelona on desenvolupa una important tasca dintre del camp de la
cançó d’autor.
“Argila”, “Estalactites” i “Aire en Zel” són títols d’anteriors gravacions
d’ell, discs que li han atorgat plena integració en el camp de la
música, ja que els ha anat presentant a diversos escenaris en gires
per diferents punts de Balears, Barcelona i altres ciutats
d’Espanya. Vidal ha estat premiat en diversos certàmens, com el
primer guardó en la IX edició Èxit de Catalunya Ràdio.
El públic va gaudir d’una vetllada joiosa, aplaudint amb calor les seves
interpretacions, que van destinades moltes d’elles a l’amor,
sentiments, estats d’ànim, imatges de la seva infantesa i joventut a
la seva illa, i el mar, un tema etern per a un illenc. Diferents
cançons d’aquest disc, ben aconseguit i atractiu per cert, són
“Àngels”, “Ferida i conjur”, que dóna el títol al CD, “De nou, la
follia”, “Un ram de mar” i altres.
El públic va passar una estona amb molt de plaer escoltant les seves
composicions.
Arcadi Gomila
________________________________________________
REVISTA ENDERROCK (juliol de 2009)
Després de publicar una
trilogia de terra, aigua i aire, el menorquí es reinventa crític amb
el seu quart disc. Comença a trenc d’alba amb “Àngels” i “Cada
carícia”, i remet amb “De nou, la follia”, inspirada en els mots de
Ramon Llull: ‘Hi ha una saviesa del seny i una saviesa –més alta- de
la follia’. S’obre una ferida, provocada per la “Criatura dels meus
desenganys”, per desembocar en la “Dansa de la set”. Les poesies i
l’acústica calmada que marquen les cançons de Vidal es mantenen a
“Pren-me la mà” i “Un ram de mar”, que desprèn l’olor de l’aigua
salada. A l’equador del disc, “Ferida i conjur” és el nucli del
propòsit vital, abans de la tempesta, “Va nevar”. La recta final del
disc s’enfila amb un rellotge d’arena trencat –“Jeus devora meu”– i
el “Quadre que s’acaba”. La ferida sembla que es tanca amb la “Cura
d’Epicur” i sagna definitivament amb els “Demòcrates mosquejats” i
les “Boques com ferides obertes”. Els conjurs del mar i les ferides
de les cançons protagonitzen el quart treball de David Vidal. E.S.
________________________________________________
DIARI ÚLTIMA HORA MENORCA (juliol de 2009)
”Ferida i conjur”, cuarto disco del cantautor menorquín David
Vidal
Sin ser canción de protesta, su trabajo contiene temas «en contra
del sistema capitalista que vivimos»
JOAN
M.M.
Cuatro años después de su último trabajo,
Aire en Zel con el
que cerró la denominada Trilogia de la fuga i l'estigma, el
cantautor menorquín David Vidal (Es Migjorn Gran, 1974) ha editado
su cuarto disco: Ferida i conjur.
La
grabación de este nuevo CD, autoeditado y que ya está en la calle,
fue realizada en febrero de este año en los estudios El Tostadero de
Barcelona, ciudad en la que actualmente reside el músico menorquín
(de hecho, hace ya unos quince años que David Vidal vive fuera de la
Isla y ha vuelto a la Ciudad Condal tras un período en Palma de
Mallorca). Cabe añadir, como curiosidad, que la portada y las
ilustraciones del disco han sido creadas por la artista catalana
Març Rabal, que, aunque residente en Barcelona, está muy vinculada a
la Isla (veranea en Es Migjorn Gran), donde ha expuesto varias veces
sus pinturas.
Si
con su trilogía primera (Argila,
Estalactites
y Aire en Zel) cerró un círculo en el que abordó el estigma que
deja el amor y el desamor, con un poster canto a la vida que es su
tercer trabajo, ahora, con Ferida i conjur, el cantautor
migjorner comienza «una historia diferente», pero «aunque se ha
concebido por separado puede considerarse incluso una mezcla de los
tres anteriores».
En
esa historia, de catorce temas, David Vidal se ve «más
reflexivo que en las anteriores canciones», que, sin ser canción de
protesta, sí que habla, en general, «en contra del sistema
capitalista que vivimos», como en la que denuncia que «la democracia
se ha convertido en una dictadura económica». O como en
De nou,
la follia, en la que, abriendo con una cita de Ramon Llull,
invita, comentó ayer a este diario, «a lanzarse hacia otra locura
que no sea la del dinero, que sea la locura del corazón la que nos
lleve a caminos más insospechados, que no estén trillados, más
vivos».
Los
catorce temas que anidan en Ferida i conjur, con letra y
música del propio David Vidal, son, además del que da título al CD,
Àngels,
Cada carícia,
De nou, la follia,
Criatura dels meus desenganys,
Dansa de la set,
Un ram
de mar, Va nevar,
Jeus devora meu,
Quadre que
s'acaba,
Cura d'Epicur,
Demòcrates mosquejats y
Boques com ferides obertes, esta última canción con una serie de
haikús musicados a través de los que reflexiona sobre el paso
del tiempo, invitando a sentirlo no tan lineal sino viviendo el
presente.
El
primer concierto de presentación de Ferida i conjur tuvo
lugar el pasado 22 de junio en la Sala Monasterio de Barcelona.
Ahora, el siguiente escenario que pisará David Vidal para mostrar en
público su último trabajo será el Pati de sa Lluna de Alaior, donde,
en el marco del programa Estivàlia que organiza el Ajuntament
de la localidad, actuará el viernes 21 de agosto por la noche.
Aunque para el disco, David Vidal se ha rodeado de músicos como el
mallorquín Jaume Tugores (guitarra española) y los catalanes
Francisco Escudero (piano), Isaac Coll (bajo), Santi Colomer
(batería) y Nan Mercader (percusiones), en el concierto de
presentación de Ferida i conjur en Menorca actuará sólo el
cantautor, con su voz y su guitarra.
ICAT FM (juny de 2009)
La ferida de David Vidal
Per Lluís Gendrau
El cantautor menorquí David Vidal ha publicat el seu nou treball, “Ferida i
conjur”, el seu quart àlbum, que apareix després de gravar una
trilogia sobre la terra, l’aigua i l’aire.
David Vidal és un cantautor menorquí que ja ha publicat una trilogia amb un
grapat de cançons sobre la terra, l’aigua i l’aire. Les seves
poesies musicades es mouen entre la reflexió i l’erotisme, la
tendresa i l’inconformisme, la passió i la solitud.
En el seu quart àlbum ha volgut anar més enllà, i ha gosat titular-lo
“Ferida i conjur”. Catorze peces amb lletra i música pròpies sobre
aromes de mar, sabors de terra o desigs de la pell, tot relacionat
amb la ferida que som i que, com un conjur, venim a encarnar.
Les noves cançons de David Vidal contraposen la follia del cor amb la
bogeria del diner i els ideals que ho sostenen tot plegat. Un àlbum
pausat i reflexiu en què han participat el guitarrista mallorquí
Jaume Tugores i el percussionista català Nan Mercader.
És una veu del tot personal, sonora i amarada de salabror, que cal tenir en
compte a l’hora de dibuixar el paisatge sonor de la música catalana.
David Vidal creix i sedueix amb el seu últim disc, “Ferida i
conjur”.
________________________________________________
DIARI MENORCA (agost de 2007)
David Vidal ofereix un recital
ple de sentiment
Sant Lluís va acollir dimarts
una actuació del cantautor migjorner David Vidal. En un ambient
intimista com és el Pla des Rector, Vidal va cantar una selecció de
temes dels seus tres treballs musicals titulats “Argila” (2001),
“Estalactites” (2003) i “Aire en Zel” (2005). Aquests discos formen
part de la “trilogia de la fuga i l’estigma” que parla de l’amor, el
desamor, l’esperança, el desig...
“De lluna i de foc”, “Era la
solitud”, “L’abraçada”, “El sistema” són alguns dels temes del
darrer disc de David Vidal que es van poder escoltar dimarts a la
nit. El jove cantautor ha incorporat nous estils musicals com el
folk, la bossa, el reggae, així com també nous col.laboradors en el
seu últim treball publicat.
Vidal, autor de la lletra i
música de totes les seves cançons, va ser acompanyat pel pianista
Francisco Escudero, qui ha realitzat els arranjaments del disc “Aire
en zel”.
En definitiva, es va oferir un
recital ple de sentiment i poesia que va agradar als nombrosos
assistents.
Marta Seguí Pons
ÚLTIMA HORA MENORCA (març de 2006)
El cantautor migjorner David Vidal en Canal 4
El programa “Sentits” del Canal 4 ofrecerá mañana a
las 22 horas un reportaje del cantautor migjorner David Vidal, a
raíz de la presentación de su tercer disco “Aire en Zel” y de su
primer video-clip que registró en Marrakech. David Vidal actuó el
pasado mes en La Sedeta, en Barcelona, dentro del ciclo “Veus de la
Mediterrània”.
Además tiene previsto actuar los próximos días 7 y 8 de abril en las
poblaciones de Tamarite y Albelda, en Huesca.
DIARIO DE MALLORCA (març de 2006)
El menorquín David Vidal ha estado promocionando
estos días en Mallorca el video-clip del tema que abre su último
trabajo, Aire en Zel. Las
imágenes se grabaron en Marrakech, aprovechando “la mágica luz” de
esta ciudad milenaria que le ha ido como anillo al dedo a una
canción “de amor, que también transmite luminosidad”, explica el
músico. Con el citado álbum Vidal, que actualmente reside en
Barcelona, cierra la trilogia
de la fuga i l’estigma. Actuará en Huesca el próximo 7 y 8 de
abril.
G. Rodas
________________________________________________
www.cantautors.com
(
juliol de 2005)
El 2001 es publica
Argila, la primera part de la
Trilogia de la fuga i l'estigma. El
2003 ens arriba
Estalactites, i el 2005, tot just ara, surt al carrer
Aire en Zel, que tanca la trilogia. En definitiva,
un llarg viatge per l'amor, el desamor, l'esperança i el desig,
enmig d'un món que sembla haver perdut el nord. Sirenes, pells,
naufragis i veritats a cau d'orella n'omplen el recorregut. Delits
per la tendresa i la intimitat del món sonor del seu autor, n'hem
volgut saber més. El David Vidal ens desvetlla algunes claus del seu
procés creatiu.
CANTAUTORS.COM:
Per començar,
inevitablement, voldríem
saber què hi ha darrera del nom de la trilogia, que és ben
suggerent...
DAVID VIDAL: El nom de la
Trilogia de la fuga i l’estigma té un sol referent:
l’amor.
Argila és un disc que fou presentat amb la metàfora de
l’amor com a fang, com a argila, pel fet que una relació, tingui el
grau d’amor que tingui, sempre és això, una “relativitat”, una
figura de fang feta a quatre mans (o més), una figura que vas
modelant, juntament amb l’altre, i que té de particular que mai no
queda del tot acabada, i precisament aquí rau el seu encís, la seva
màgia.
Estalactites, en canvi, és un disc que té un hàlit més
desencantat, són cançons més aviat de desamor, massa “aigua” per
poder donar-li forma a aquella figura que en podria prendre
infinites, a diferència de l’única que pren l’estalactita.
Després d’això queda un tercer cant:
Aire en Zel, un cant de renaixença, la
part que podríem dir “en fuga” de la trilogia. El primer disc fa
referència a l’estigma que ens deixa l’amor; el segon, a l’estigma
que ens deixa el desamor. Aquest últim disc ve a encerclar els
altres dos amb un cant a la vida, això és, al desig, a
l’enamorament, que és precisament allò que sorgeix abans d’una
relació amorosa i el que torna després d’una desamor.
C.: Quan i com neix la idea de trilogia?
D.V.: La idea de la trilogia ja hi era poc després de sortir de
l’estudi de gravació amb el disc
Argila, ja que en aquell moment tenia més o menys una
trentena de cançons al calaix. Així i tot, el nom de la trilogia va
acabar de prendre forma amb els altres dos discs.
Argila i
Estalactites
s’assemblen a nivell d’arranjaments, dues guitarres, alguns cors...a
pesar de que
Argila fou gravat sense claqueta, en directe, i això fa
que tingui un punt més fresc i viu que el d’Estalactites. Després del segon, i veient que
Aire en Zel prendria tot un altre caire instrumental, em
va venir el nom de la trilogia.
Argila naixia després d’un procés força autocrític de
creació, i el fet d’enregistrar-lo molt austerament i en format
acústic, n’era la resposta.
C.: Un procés força autocrític?
D.V.: Crec que era Paul Valéry que deia que el procés de creació
consisteix, moltes vegades, més en destruir o llençar allò que un
escriu que no pas en corregir-ho o reafirmar-s’hi. El que em va
passar és senzill d’explicar, i més aviat difícil de viure-ho en el
moment que ho perceps: potser per falta d’autoestima, potser per
massa dubtes en relació a allò que estàs fent o escrivint,
necessites eliminar part de la teva obra. (Seguint per aquest camí,
llavors et planteges si, tanmateix, a allò que fas se li pot dir
“obra”... ;en fi...)
C.: Durant la creació dels tres projectes hi haurà hagut
nombrosos moments especials. Ens en podries evocar algun?
D.V.: Ara mateix em ve a la ment, per exemple, de
quan faltava encara un cert temps per enregistrar la cançó
“Del cos i altres desànims” del tercer disc. Ja la tenia
escrita. És una cançó que parla de les sirenes “memorants”, aquelles
que quan canten evoquen la teva vida a la inversa, fins al moment
del teu naixement. En el moment en què et veus néixer, mors. Doncs,
mira per on, vaig conèixer una noia que m’explicà que ella havia
estat sirena. Ho vaig trobar molt divertit, així que vaig afegir-li
al disc una segona cançó de sirenes,
“De lluna i de foc”, que al contrari de
les altres sirenes, aquesta n’era una que no recordava gaire bé el
seu passat, perquè s’havia transformat en dona. Preferia les cames i
l’entrecuix a la cua...
C.: Sovint hi ha mots o idees compartits en els tres projectes. Vas fer
alguna connexió volent?
D.V.: Sí que hi són, però són fruit de
l’espontaneïtat del moment, i més que cercar-les el que he fet, un
cop han sorgit, ha estat mantenir-les. El que després ha estat una
feina més conscient ha estat l’ordre de les cançons del disc. Per
exemple, fer que tant a
Argila com a
Estalactites, la primera cançó porti els mots “alba” o
“matinades”. I al tercer disc, deixar aquestes imatges per al darrer
tema.
C.: Com vius el procés de creació musical?
D.V.: La música per a mi és una manera d’entendre la
vida, d’expressar-la, una manera de fer. No és només un fet
emocional, sinó també existencial. Tant un cant festiu com un cant
trist estan lligats a unes determinades situacions vitals. Hi ha
patiments, o moments joiosos, o moments fora de tota explicació
racional, que necessiten, per ser alliberats, d’una expressió
artística. La cançó moltes vegades (i això ho deix entreveure a la
cançó
“He”) és l’etapa final d’una vivència; la
cristal.lització última d’un sentiment per donar-li la seva
plenitud.
C.: Em pregunto si un cop enregistrades et queden fixades o encara et
canvien amb el temps...
D.V.: A nivell d’enregistrament, quin remei, allà es
queden. A nivell d’interpretar-les canvien amb el temps, cerques una
altra modulació, et vénen al cap noves introduccions per a alguns
temes; algunes cançons del primer disc i del segon ja estan fins i
tot re-arranjades... és el punt orgànic, viu, independent que crec
necessari que prenguin les cançons que amb el pas del temps encara
tens ganes de tocar. Ets encara tu, però també, inevitablement, un
altre.
C.: Imagino que ha de ser difícil exposar en viu, amb públic, moments tan
íntims...
D.V.: M’era molt difícil al començament, quan vaig
començar a cantar en públic abans d’aquest projecte (cançons que
pertanyen a l’època de les primeres maquetes). Ara, en canvi, no puc
deslligar el fet d’escriure, de compondre, amb un darrer pas, que és
exposar-ho. És l’últim tram del procés de creació. És compartir la
solitud i, per tant, “desdir-la”. És el moment en què la música ja
no és teva, ni de ningú en concret, sinó dels que allà en gaudeixen.
C.: Com a públic és poc habitual... i és una sensació ben maca de compartir.
D.V.: Com a músic, és un plaer que sigui així. Gràcies.
C.: A més dels temes d'amor, trobem els temes socials
A rebentar (a
Estalactites) , i
El sistema (a
Aire en Zel). Per ser pocs, deu ni do
com en són de directes...
D.V.: Els temes socials són els que més tractes amb
la gent, amb els amics, en la vida quotidiana... A l’hora de tocar
aquests temes a nivell de cançó (la complexitat del món en que
vivim, l’apatia del règim del benestar, la força del sistema
capitalista, etc...) m’agrada condensar-ho en un sol tema, per no
fer-me pesat...
C.: Com et sents entre els altres cantautors catalans? Quins autors/es
t'agraden?
D.V.: Jo vinc del món clàssic. Vaig estudiar música
al conservatori de Badalona. A l’hora de composar, per a mi, primer
és la melodia. Després cerc les paraules. Ho faig en català perquè
crec que no ho sé fer de cap altra manera. És la meva llengua
materna: la llengua que m’ha tocat en vida i en sort. A l’hora de
mirar-me el panorama de la cançó no em regesc per l’idioma, sinó per
una fusió exacta de la música i la paraula. He fet alguns concerts
on la meitat de públic era anglès, i també arriba. I si t’agrada la
música, després cerques què s’està dient amb els mots (almenys jo ho
faig així). O sigui que “sentir-me”, em sent entre tothom. M’agrada
molt el que diu Octavio Paz referent a això: “els idiomes són
metàfores d’aquest pronom original que sóc jo i els altres, la meva
veu i l’altra veu, tots els homes i cadascun”.
En quant als autors que m’agraden (buff...) no
acabaria mai...Així i tot, duc un cert temps desconnectat pel que fa
a audicions. Descartant els autors de música clàssica, jazz, flamenc
i altres, ja que el que faig és “cançó”, crec important citar els
que foren per a mi els primers inductors: Luís Eduardo Aute, Lluís
Llach, Leonard Cohen i Sílvio Rodríguez.
C.: Sobre la teva formació clàssica, quins instruments toques?
D.V.: Tocava el fagot. Amb la guitarra vaig anar per lliure, algunes
classes aquí, algunes classes allà... (però no em consider
guitarrista).
C.: Els músics toquen el que els indiques o els deixes fer...?
D.V.: En aquest darrer disc vaig deixar la part dels
arranjaments a un antic company de conservatori, el pianista
Francisco Escudero. Van ser hores i hores de treball, però també vam
estar oberts a qualsevol petita indicació que els músics poguessin
aportar: algun solo de guitarra elèctrica, de piano...etc
C.: El so d'Aire en Zel a estones entra en la
bossa-nova. En tens predilecció?
D.V.: Una mica sí. Sempre m’ha agradat, però no hem pretès imitar
als brasilers, només acostar-nos-hi... ells ho duen a la sang, i
això sempre es nota quan no ho ets.
C.: Els temes d'Aire en Zel són més instrumentats que els anteriors
projectes. Ho tenies al cap? Els vas composar de manera diferent als
anteriors?
D.V.: Sí que ho tenia pensat. El trasllat a
Barcelona va acabar de provocar que fos així. A l’hora de composar,
però, m’he regit pel mateix que fins ara: que una cançó funcioni des
de bon principi amb una sola veu i una guitarra.
C.: Com has viscut la resposta a cada projecte? Què ha suposat per tu tota
l'experiència?
D.V.: És un projecte que encara s’està fent,
Aire en Zel acaba de sortir; és per a mi el millor
moment de qualsevol projecte. Viure en present. De moment, he tingut
la sort de poder presentar les dues primeres parts en directe a
llocs molt bonics. També és una sort poder parlar d’ell. Sóc un
músic jove que experimenta amb un públic el qual, per ser nou per a
mi i jo nou per a ell, és jove també.
C.: Ara que
Aire en Zel ja és al carrer, sents enllestida la trilogia? Hi
haurà un canvi desprès d' aquests 3 CDs?
D.V.: Sí, la trilogia acaba aquí. Encara que aquesta
part “en fuga” de que parlava també fa referència a que obre les
portes, musicalment parlant, cap a un següent disc d’aquestes
característiques. Ja hi ha algunes cançons preparades, però és
d’hora per parlar-ne. Ara és el torn de les cançons d’Aire en Zel.
Jordi K per a cantautors.com
Dóna’m aire
El jove cantautor menorquí
David Vidal ha completat la seva anunciada
Trilogia de la fuga i
l’estigma amb el disc
Aire en Zel (Blau, 2005), després
dels anteriors Argila
(Blau, 2001) i Estalactites
(Blau, 2003). Segons explica Vidal, “l’estigma fa més referència als
dos primers discos, perquè Argila
són cançons d’amor i
Estalactites, cançons de desamor; tots dos parlen de l’estigma
que deixa, respectivament, l’amor i el desamor. En canvi
Aire en
Zel conté la part ‘en fuga’ de la trilogia, ja que
s’allunya del clàssic de l’amor, en tot cas són cançons
d’enamorament”. Amb aquest tercer disc, Vidal vesteix les cançons no
només amb l’ajuda de la seva guitarra –i sense la de Jaume Tugores,
que l’havia acompanyat en els dos discos anteriors- sinó amb una
nova banda de músics, comandada per Francisco Escudero, que n’ha fet
els arranjaments i l’orquestració. Aquest jove menorquí ha anat
trobant nous estils com el folk, la bossa (“Pluja d’abril que riu”)
o el reggae per fer un bell disc de cançó d’autor. Molts temes s’han
inspirat en lectures, fins i tot musica un poema de Manuel Forcano
(“Prop del molt lluny”) i adapta un conte d’Eduardo Galeano (“El
sistema”). En aquest sentit, comenta: “Relaciono les cançons amb les
cites literàries que poso al disc. M’agrada que en els moments
creatius, quan escric la cançó, també aparegui el que rebo d’altres,
les lectures que m’entren en el moment que estic creant”. La quietud
d’una illa té els seus privilegis i inconvenients, i de Menorca, el
cantautor diu: “A l’hivern es troba en un estat de vegetació, però a
l’estiu es desperta. I, tot i que és una illa petita, té un nivell
força elevat de músics, tant amateurs com professionals”.
Aire en
Zel fa respirar entre cants de sirena, ben salats.
Helena M. Alegret
DIARI AVUI (juliol de 2005)
El cantautor menorquí s’obre a nous ritmes i
sonoritats amb la publicació del seu tercer disc
David Vidal tanca una trilogia sobre l’amor amb
“Aire en Zel”
Amb la
formació d'aquesta autèntica banda, sorgeix
Aire en Zel
(Produccions Blau, 2005), que és el títol d'aquest disc tan
diferent, un treball que a Vidal li agrada de qualificar com "un
disc en fuga", ja que "ha representat una manera d'obrir portes a
nous ritmes i a nous estils". De fet, el disc vol marcar distàncies
amb els anteriors, no només per la nova instrumentació sinó també
temàticament. Certament, les cançons de Vidal tracten sempre al
voltant d'un tema tan apassionant com és l'enamorament. En el primer
treball, Argila (2001), era aquest el tema principal, mentre
que en el segon, Estalactites (2003), el desencís per la
falta d'amor marcava totes les lletres de les composicions. Segons
el mateix Vidal, Aire en zel tanca el cercle i "sintetitza
aquest amor i desamor", ja que les noves composicions proven de ser
"més vitals, més de desig, com si es tractés d'una renaixença
després del desamor".
Un altre
factor característic de les composicions de Vidal són els elements
naturals. Sobre aquesta qüestió, el músic menorquí en fa broma: "Deu
ser per la meva procedència illenca". Sigui com sigui, elements
físics com l'aire, el foc o la terra farceixen les lletres poètiques
d'aquest disc d'un fort caràcter intimista.
Nous ritmes
En l'apartat
estrictament musical, a més de la instrumentació, el nou disc de
David Vidal suposa un "nou pas" en la síntesi de diversos ritmes. Un
pas endavant pel que fa a anteriors musicalitats que havia treballat
l'artista de Menorca. De fet, el disc combina ritmes tan diversos
com la bossa nova, el
reggae, el funk o la cançó
mediterrània amb melodies suaus i d'un marcat lirisme. Si bé la
majoria de temes han estat compostos, tant la lletra com la música,
pel mateix artista, David Vidal torna a mostrar el seu gust per
musicar poemes d'altres autors, com és el cas de
Prop del molt
lluny, del poeta català Manuel Forcano, o l'adaptació d'un conte
d'Eduardo Galeano titulat El sistema. I així fins a catorze
cançons sobre la natura, el cos, la bellesa, la solitud i els més
diversos temes.
Després de
presentar-lo durant aquest mes a Barcelona i a la capital
menorquina, Maó, David Vidal continuarà mostrant la seva música -que
per ell és "una necessitat d'expressió"-, per tots els escenaris on
pugui i el deixin fer-ho. El pròxim concert serà aquest mateix
juliol a Osca, acompanyat d'una banda que sigui "fidel a la
sonoritat que es desprèn del disc", formada per un teclat, un
violoncel i un baix elèctric, bateria i ell mateix en la guitarra i
la veu.
Jaume Pi
REVISTA ENDERROCK (juliol de 2005)
Aire en Zel
Aquest disc, que inclou la
trilogia del cantautor menorquí es presentat com un cant a la vida.
Al cantant i guitarrista se li afegeix una banda de músics que ara
fan bossa, ara fan reggae, ara funky, però que no abandonen en cap
moment la llum mediterrània. A la cançó que dóna títol al disc,
David Vidal canta: ‘Sóc de quan l’amor encara no tenia nom’, i a
“Ala de paraula”: ‘Aire, tan sols per dir l’amor, sense paraula
escrita’. Un amor inefable que ell sap expressar de manera bella, ja
que sap extreure de lectures aquelles paraules que més l’impacten,
com un poema de Manuel Forcano o un conte d’Eduardo Galeano. Hi
trobem citacions de Luís Rosales, Pinkhas Sadé, Bernardo Soares,
Kafka, Rilke o Iehuda Amikhai (que precisament ha traduït de
l’hebreu al català Forcano), i referents com Cunqueiro, Sampedro i
Monterroso.
H. M. A
ÚLTIMA HORA MENORCA (juny de 2005)
El cantante y compositor David Vidal
cierra
el ciclo “Música a la Nit”
El artista presentará su nuevo disco “Aire en Zel”
en un recital en el Claustre de Sant Francesc de Maó
El Claustre de Sant Francesc de Maó acogerá esta
noche, a partir de las nueve, el concierto de presentación del nuevo
disco de David Vidal. El cantante y compositor de Es Migjorn llegará
esta vez acompañado de un trío para dar a conocer en casa “ Aire en
Zel”, un trabajo que, en palabras de su autor, viene a ser la
conclusión de la "Trilogia de la fuga i l'estigma", iniciado con sus
dos primeros discos, “Argila” (2001) y “Estalactites” (2003).
Instalado en Barcelona porque “salir de la isla algunas temporadas
es algo saludable para la creación artística”, David Vidal reconoce
que el amor es un hilo conductor en su obra. Esta noche el cantante
menorquín romperá con el estilo acústico de sus anteriores trabajos
y estará arropado por un trío, formado por Francisco Escudero a los
teclados y el sintetizador, Dani Escolano al violonchelo y bajo
eléctrico, y Francisco Frieri a la batería, mientras que Vidal
deleitará al público con su voz y la guitarra, en el que será el
único concierto que ofrecerá en Menorca, tras sus recientes
actuaciones en Mallorca y Barcelona.
Si el amor se desliza por sus letras, las melodías
son un rico y variado recorrido por las influencias que han calado
en el propio Vidal y en el autor de los arreglos de este tercer
disco, Francisco Escudero. Así, “Aire en Zel” coquetea con la
bosanova, el reggae, el funky y la música mediterránea, entre otros
estilos.
En definitiva, son canciones con una carga de
erotismo que invitan a la libertad, entendida como duda, como
reflexión y valor para darle la vuelta al miedo y ver que éste no es
sino deseo.
Lola Olmo
www.menorca.cn (juny de 2005)
David Vidal clou el programa Música a la Nit que
s'ha realitzat al claustre de Sant Francesc
Aquest pròxim divendres, 10 de juny, a les 21 h., el cantant i
compositor, David Vidal, tancarà el programa Música a la Nit que
l'Ajuntament ha organitzat al Claustre de Sant Francesc. En el
concert, Vidal estrenarà el disc Aire en Zel, que fa uns dies
ha sortit al mercat discogràfic.
David Vidal (Migjorn, 1974) publica el seu primer disc
Argila
l’any 2001, i la continuació d’aquestes cançons a
Estalactites
l’any 2003. Ha presentat aquestes dues primeres parts del que ha
anomenat Trilogia de la fuga i l’estigma arreu de Menorca,
Mallorca i en alguns indrets de Catalunya, concerts entre els que
destaquen els del Parc de la Mar de Palma de Mallorca en la XX
Cançons de la Mediterrània, a l’Auditori de la Fundació Sa Nostra
(Palma), a l’Auditori de Sa Màniga (Mallorca), a les Pedreres de
s’Hostal de Líthica (Ciutadella), així com a diferents programes en
directe per a la televisió de Mallorca i de Menorca.
L’any 2004 viatja i s’instal·la a Barcelona on, a finals de 2004,
enregistra el seu tercer disc, Aire en Zel, que surt publicat
el juny de 2005.
El concert de David Vidal es basarà en les cançons del darrer disc,
Aire en Zel. Si a
Argila es parlava de l’estigma que
deixa l’amor, i a Estalactites de l’estigma que deixa el
desamor, Aire en Zel és la part "en fuga" de la trilogia: la
que diu que l’amor no pot ser presó, ni el desamor l’únic desenllaç
possible de quan l’amor ha estat presó.
Aire en Zel s’allunya de les sonoritats dels treballs
anteriors, amb una gustosa barreja de bossa, reggae, funky i música
mediterrània. Són cançons eròtiques que conviden a la llibertat;
això és, a dubtar, a reflexionar i a girar la por del revés per
veure que no és sinó desig.
David Vidal canta i toca la guitarra espanyola, i estarà acompanyat
per Francisco Escudero als teclats i sintetitzador, Dani Escolano al
violoncel i baix elèctric, i Francisco Frieri a la bateria i
percussions.
Sònia
DIARIO DE MALLORCA (maig de
2005)
David Vidal cierra su trilogia
dedicada al amor con “Aire en Zel”
El cantautor menorquín David Vidal cierra su
Trilogía de la fuga i l'estigma con
Aire en Zel, catorce
canciones que constituyen "un canto a la vida, uniendo la belleza
del dolor con el gozo del enamoramiento" que ya trató en sus
anteriores discos, Argila
y Estalactites, en ambos
casos editados por el sello Blau. "Si
Argila hablaba del
estigma que deja el amor y Estalactites del que nos deja el
desamor, este tercer álbum es un canto a la vida, un canto de
renacimiento, unas canciones, si puede decirse, de enamoramiento",
explicó ayer en Palma su autor.
Aire en Zel,
grabado en Barcelona, ciudad en la que se ha instalado Vidal y en la
que se ha rodeado de una banda estable, se aleja del sonido austero
y acústico de sus primeras obras para acercarse a una gustosa mezcla
de bossa nova, reggae y funky. Sus nuevas canciones, interpretadas
por primera vez en el Espai Tísner de Barcelona, sonaran hoy en el
Acampallengua de Porreres, arropadas por el piano de Francisco
Escudero, quien firma los arreglos de Aire en Zel.
G.Rodas
EL MUNDO (maig de 2005)
David Vidal cierra una trilogia
amorosa y musical con su último disco “Aire en Zel”
David Vidal ha centrado sus canciones en un tema tan
recurrente como fructífero: el amor. En su primer disco,
Argila (2001),
el estigma del amor marcó sus letras. Su segundo trabajo,
Estalactites (2003), presentó unas canciones abocadas al
desamor. Y en su último álbum, Aire en Zel, se aleja de la
secuela de este sentimiento para ofrecer un canto a la vida y al
renacimiento.
El cantante y guitarrista menorquín presentó ayer su
nuevo disco, un trabajo que incluye 14 canciones que mezclan la
música mediterránea, el reggae, la bossanova y el funky, y pone fin
a la trilogía dedicada al amor para abrirse a otros horizontes. El
artista calificó este trabajo como un "disco en fuga", alejado de
los ritmos a los que nos tenía acostumbrados.
El disco, editado por Produccions Blau, se grabó el
pasado mes de diciembre en los estudios Jan Cadela de Barcelona,
ciudad donde reside desde hace un año y medio. [...] La letra y la
música han sido compuestas por el artista, mientras que Francisco
Escudero ha realizado los arreglos. La compañía catalana Discmedi
será la encargada de distribuir el disco en el ámbito nacional. De
momento, el menorquín actuará esta tarde en la
Acampallengua,
en Porreres. Será media hora de actuación que servirá como
"degustación", aclaró. La presentación oficial se ofrecerá el
próximo 3 de junio en el Espai Mallorca de Barcelona y el 10 de
junio tocará en el Claustre de Sant Francesc de Maó.
Mayte Amorós
DIARIO MENORCA (gener de 2005)
La música de s’Albaida i David Vidal viaja al Midem
de Cannes
El trabajo de los intérpretes de Menorca se exhibirá
en la 39 edición de una de las grandes ferias de la industria
discográfica con un compacto editado por Blau
La música de los intérpretes menorquines David Vidal
y la formación S'albaida viajará al Midem de Cannes, una de las
ferias más importantes de la industria discográfica mundial que se
celebrará los próximos días 23 y 27 de este mes. [...] En el caso de
estos dos últimos, se incluye su sonido en el compacto promocional
editado por el sello discográfico Blau/Discmedi, que lleva por
título "Del Folk al Pop". Este material aúna una pequeña muestra
sonora de la gran riqueza y variedad musical que se genera en las
Islas, como ejemplo de su diversidad cultural. En el disco que se
distribuirá se encuentran los temas "A les albades" de Vidal y "Es
fandango polit" de S'Albaida, ambas canciones correspondientes a las
segundas entregas discográficas de los autores de la Isla.
Raquel Marqués
DIARI AVUI (desembre de 2003)
Presumpta trilogia
“Anunciar una trilogia al
primer disc seria pedant; anunciar-la al tercer, oportunista; i
dir-ho ara pot semblar arriscat, però és el més idoni”. David Vidal,
cantautor menorquí establert a Barcelona és prou clar a l’hora de
posar, blanc sobre negre, els seus objectius musicals. Després d’Argila
(Blau/Discmedi, 2001) i el recent Estalactites
(Blau/Discmedi, 2003), Vidal promet un tercer disc i fins i tot
s’atreveix a posar-hi títol, Aire en Zel. “Ja quan vaig fer
el primer disc –explica amb entusiasme- tenia totes aquestes cançons
fetes, que, a més, tenen un concepte unitari des del punt de vista
compositiu i estètic”.
De moment, però, aquest tercer
disc no passa de la categoria de futurible, i per tant és millor
parlar del segon treball, un disc en el qual Vidal ha repetit la
fórmula instrumental que ja li va funcionar al debut: Jaume Tugores
torna a ser l’únic acompanyant d’un David Vidal que insisteix en la
seva recepta de cançons senzilles i nues –només dues guitarres i
veu-, que versen sobre l’amor, la superació, l’aprenentatge, les
vivències i les emocions humanes... “La idea de l’estalactita és la
idea del degoteig d’emocions, és com les cançons: creixen a
mesura que les fas, s’esculpeixen a base de desitjos i passions”.
Val a dir que
Argila era
un disc que bevia d’un referent literari clar, José Saramago, per al
nou disc, però, Vidal ha preferit posar sobre el seu escriptori un
munt de referents, des de Miquel Martí i Pol fins a Fernando Pessoa,
passant per Hermann Hesse i Arundhati Roy. Tots plegats formen el
rerefons d’un disc que conté temes que parlen per si mateixos.
Amb la lluna d’abril, Algun lladre, Sorolls que de nit, De la
infantesa d’una nòmada blava... Per disfrutar.
Jordi Palmer
Presentació del disc
Estalactites al Parc de
la Mar de Palma de Mallorca en la XX Edició de Cançons de la
Mediterrània (agost de 2003)
David Vidal recita sus
canciones con la ternura de quien crea belleza destinada a
permanecer. Como quien sabe su oficio, se ocupa en la tarea de
emocionar acertando en el punto de la humedad.
Este joven músico, que de
niño robó melodías al oleaje en su Menorca natal, presenta con
vocación de cielo abierto, su segundo disco: ESTALACTITES: 12 poemas
interpretados con la voz dulce y algo rota que se multiplica en
voces de otros, y por su guitarra y la de Jaume Tugores como un
diálogo entre magos.
David, que de adulto toma
palabras del alba de todos los lugares, propone la canción como la
suma completa de dos perfecciones: la música y la poesía, y nos hace
entrega de una cueva privada y a la vez común de amor, de deseo, de
olvido, de saudade...
Haciéndolo coincidir casi
todo, como sucede con algunas miradas, este disco filtra palabras,
ritmos y aguas y nos gotea en el centro: nos sugiere adoptar una
actitud de estalagmita, emocionada y receptora de canciones...
...de un trovador
en una isla.
Ramón Cifuentes
DIARI EL MUNDO (agost de 2003)
David Vidal presenta mañana su
disco “Estalactites” en “Cançons de la Mediterrània” del Parc de la
Mar
El cantautor menorquín David
Vidal, actuará este viernes 15 de agosto a las 22 horas, en la XX
Edición del Festival “Cançons de la Mediterrània” del Parc de la
Mar.
En el concierto cantará las
canciones de su nuevo álbum Estalactites, que presentó ayer en
Xocolat Discos. Este es la segunda parte de una trilogía que empezó
con su anterior trabajo Argila (Blau 2001) y acabará con su próxima
entrega Aire en zel.
Estalactites es su segundo
disco con Produccions Blau, que presenta doce poemas interpretados
con la dulce voz de David Vidal acompañada de un mágico diálogo
entre su guitarra y la de Jaume Tugores.
Vidal tenía más de 30
canciones compuestas y decidió presentarlas con una trilogía. El
título de este segundo álbum es un tanto metafórico ya que en sus
canciones “se filtran las palabras como el ritmo en el agua de una
cueva”. De ese goteo musical imagina “las estalactitas, que se
esculpen en el tiempo como sucede con la obra del artista”. Sus
canciones hablan de vivencias personales y, sobre todo, de deseo y
pasión, de amor y muerte, que a fin de cuentas es lo que preocupa a
la gente por mucho que la sociedad diga lo contrario.
David Vidal se expresa en
catalán. Por el momento no le interesa hacerlo en castellano porque
todavía “no le he sacado todo el jugo” a la riqueza de su idioma
natal.
Cristina Gamero
DIARI DE BALEARS (agost de 2003)
Les “Estalactites” de David Vidal es podran sentir al Parc
de la Mar
El cantautor menorquí David
Vidal oferirà un concert per presentar el seu segon treball,
Estalactites, demà a les 22 hores al parc de la Mar de Palma.
L’actuació s’emmarca dins el Festival de Música Cançons de la
Mediterrània.
Vidal va explicar que el nou
disc forma part d’una trilogia que va començar amb Argila, publicat
l’any 2001, i que acabarà amb Aire en Zel: “tenia una trentena de
cançons
i vaig decidir
repartir-les en tres discs, ho vaig trobar un repte més emocionant”.
El cantautor va dir que les
seves cançons parlen “d’amor i mort, de desig i desdesig”. Les va
escriure gairebé totes durant la mateixa època i hi apareixen
inevitablement experiències personals: “guardes els sentiments
d’allò que et passa al congelador de la memòria, i els treus en el
moment en què les pots oferir als altres”.
El nom del disc se li va acudir
perquè “volia proposar la metàfora de les cançons com a
estalactites: en un lent degoteig de música i de desig, es van
esculpint... i també a tu mateix, doblement, en la mesura que crees
i en la mesura en què escoltes”.
El menorquí va apuntar que beu
de moltes fonts, i també això té relació amb les estalactites, doncs
de les influències que hi ha a fora també se n’absorbeixen algunes
dosis. Afirmà que la inspiració consisteix a “tenir una sola cosa a
dir i dir-la de diferents maneres.” Les dotze cançons incloses a
Estalactites són interpretades per Vidal, amb la col.laboració del
guitarrista Jaume Tugores, que també l’acompanyarà en el concert de
demà. Les següents actuacions es duran a terme a l’illa natal del
cantautor durant tot el mes d’agost.
Norma Rotger
DIARI MENORCA (agost de 2003)
La música y la poesía de David Vidal
El cantautor menorquín presenta mañana en concierto
en Palma su disco titulado “Estalactites”
David Vidal presentará mañana su segundo disco en un
concierto en Palma, concretamente en el Parc de la Mar dentro del
ciclo de Cançons de la Mediterrània.
El pasado 22 de mayo salió a la venta el nuevo
trabajo de este cantautor menorquín, natural de Es Migjorn Gran,
bajo el título “Estalactites”. Se trata de un conjunto de doce
canciones que, según el escritor Ramón Cifuentes, encargado de la
presentación del mismo, “son la suma completa de dos perfecciones:
la música i la poesía (…) interpretadas con una voz dulce y algo
rota que se multiplica en voces de otros”.
En el año 2001, David Vidal presentó su primer álbum
titulado “Argila”, que fue muy bien acogido por el publico de las
Baleares. “Argila” fue grabado y mezclado en los estudios Audiosuit
de Mallorca, al igual que “Estalactites”. Según palabras del autor,
se trata de la segunda parte de una trilogía que se completará más
adelante con un disco titulado “Aire en zel”.
David Vidal habla en las letras de sus canciones del
amor, de la añoranza, del olvido, y lo hace “con la dulzura de quien
crea belleza destinada a perdurar”, según palabras del mismo Ramón
Cifuentes.
El próximo día 18, dentro del marco de las fiestas
de Sant Bartomeu de Ferreries, David Vidal presentará su nuevo
trabajo en la Isla. El concierto tendrá lugar en el Pla de
l’Església a las 21.30 horas. Del mismo modo, Es Migjorn Gran, el
pueblo que lo vio crecer, también podrá disfrutar de sus canciones
el próximo día 21 en el Pou Vell a las 21 horas. Finalmente, David
Vidal formará parte, junto a otro grupo musical, de la “Nit
menorquina” el 22 de agosto a las 22 horas en las “pedreres” de
Líthica.
María Solá
REVISTA ENDERROCK (juliol de
2003)
David Vidal cantant a l’amor
El jove cantautor menorquí David Vidal ha publicat el disc
Estalactites (Blau/Discmedi), la segona part de la trilogia que
va començar amb Argila
(Blau/Discmedi). En aquesta ocasió,
Vidal s’ha servit de la imatge de les estalactites per confeccionar
un poemari cantat que gira al voltant de l’amor i la tendresa, “una
de les demandes més grans que té la societat actual”. Les dotze
cançons d’Estalactites són ideals per a aquells que vibren
amb la cançó en estat pur, interpretades només amb l’ajuda de la
seva guitarra i la de Jaume Tugores, i amb un discurs coherent i
molt ben trobat. “Les cançons són com les estalactites: neixen d’un
degoteig constant de música i desig que t’acaba esculpint. A més, al
mateix temps va creixent, sense que ens n’adonem, un altre jo o
estalagmita que també és fruit d’aquest miracle de la comunicació”.
El contrapunt irònic i alegre del disc el dóna el primer senzill, “A
rebentar”, un gran tema en què Vidal critica un sistema que veu
“egoista i narcisista. Més que per les revolucions, els imperis
cauen pel seu propi pes. Per això en parlo amb cinisme.” Així i tot,
ell es queda amb temes com “Viatge” i “Amb la lluna d’abril”, molt
més representatius d’aquest bon treball.
SOIE
DIARI AVUI (juliol de 2003)
David Vidal edita
Estalactites,
el segon volum de la seva trilogia vital
El cantautor menorquí David
Vidal, que ja va causar una grata sorpresa amb el seu primer disc,
Argila(Blau/Discmedi 2001), tot just acaba d’editar un segon
treball, Estalactites (Blau/Discmedi 2003), en el qual
l’autor investiga més profundament la relació entre les vivències
personals i la societat que les provoca. El primer tall que es pot
sentir per la ràdio és A rebentar. Per a l’enregistrament
d’aquest disc, Vidal, que s’ha encarregat de la composició i la
interpretació, ha comptat novament amb la col.laboració de Jaume
Tugores a la guitarra. El disc s’ha gravat als estudis Audiosuit de
Mallorca, amb Antoni Noguera com a productor.
Com ha assenyalat el mateix
autor, Estalactites és la segona part d’una trilogia
discogràfica que en el futur es completarà amb un disc que es
titularà Aire en Zel.
J. P.
DIARI ÚLTIMA HORA MALLORCA (juny de
2003)
“Estalactites”, entre la
calidez y la belleza
Hace aproximadamente unos dos años que “Argila”
marcaba el inicio discográfico del menorquín David Vidal, cuyas
credenciales, además, ya venían arropadas por una serie de premios y
galardones en diversos certámenes como en la I Edición de Art Jove y
el II Festival Ciutat de Manacor, IX Edició d’Èxit a Catalunya
Ràdio, o la I Muestra de Canción de Autor (Cántigas de Mayo) de
Murcia.
Ahora, con “Estalactites”, la segunda entrega de una
trilogía iniciada en 2001 con “Argila” (y que concluirá con “Aire en
Zel”), vuelve, como entonces, a plasmar un trabajo eminentemente
poético, sólo con su guitarra y, para la ocasión, la compañía del
guitarrista Jaume Tugores.
Doce canciones escritas, musicadas e interpretadas
por David Vidal, en las que la música actúa como relajante compañera
de viaje. Si bien la atención recae en los versos que hablan de
amor, deseo, olvido o añoranza, el envoltorio sonoro procura una
atmósfera que se reparte entre la calidez y la belleza, y aunque en
ningún momento exista ni el más mínimo eclipse, es capaz de
proporcionar una gran frescura. La claridad, casi cristalina, domina
en todo momento.
“Estalactites”, grabado en Mallorca en noviembre del
pasado año, es un clásico trabajo de cantautor, que, sin florituras
ni aspavientos, se presenta envuelto de un gran lirismo con el
resultado de una escucha de lo más placentera para el oyente.
FerranPereyra
REVISTA ENDERROCK (febrer de
2002)
David Vidal, ceramista de
cançons
El 1996 aquest jove menorquí
apareixia a l’escena musical amb la maqueta
La besada dels
vents. Cinc anys després, David Vidal vol instal.lar-se a
Barcelona per donar a conèixer amb més força la seva música i una
recepta ben clara: la cançó intimista en què cada tema es valgui per
si mateix. Una bona fórmula per deixar respirar el seu suggeridor
primer treball, Argila (Blau/Discmedi).
ENDERROCK: Argila és un pas
molt important per definir la teva carrera com a cantautor?
DAVID VIDAL: Està funcionant
molt bé perquè la gent que l’escolta en queda molt contenta i noto
que agrada, que arriba.
EDR: Fa uns anys vas estudiar
al Conservatori de Badalona i hi tocaves el fagot. Per què vas
canviar la música clàssica per la cançó d’autor?
D. V: M’agradava més. Veia que
t’ho havies de pencar tant per un cantó com per l’altre, i posats a
fer, m’agradava més la cançó. En la música clàssica interpretes
temes dels altres, en canvi la cançó d’autor em fa sentir més jo,
són cançons meves i puc transmetre coses més íntimes.
EDR: Què t’aporta la cançó
d’autor?
D. V: Sobretot vitalitat, una
manera de fer. I el fet de despreocupar-me del futur i viure amb
incertesa. És una cosa que em permet compartir moments especials amb
gent estimada.
EDR: Podríem dir que les teves
cançons són més aviat poemes musicats.
D. V: La veritat és que he
volgut que el llibret del disc funcionés com un petit llibre de
poemes que, a la vegada, anés acompanyat de cançó.
EDR: En les cançons d’Argila
parles de literatura, filologia, versos... Què representa la
literatura en la teva vida?
D. V: La literatura és un gran
al.licient per a mi. La literatura exerceix de mirall de la
vida, del que et passa. Quan llegeixes quelcom que t’agrada, a
vegades, no saps on és la línia que separa la literatura de la teva
vida real.
EDR: Què queda per cantar a
l’amor que encara no s’hagi cantat?
D. V: Podríem dir que ja s’ha
dit tot, però com a éssers humans que som sempre anem aprenent a
estimar, a sentir l’amor en totes les seves diferents expressions, i
amb les cançons passa el mateix. Algú deia que la inspiració és
tenir una única cosa a dir i dir-la cada dia de diferent manera.
EDR: Sembla que el panorama de
la cançó d’autor es va renovant amb cantautors joves com Roger Mas,
Feliu Ventura i tu mateix. Per què ha costat tant de trobar joves
que escullin la cançó d’autor per expressar-se?
D. V: Perquè vivim en un món
capitalista en què als homes els interessa més l’èxit que no
pas expressar-se. És el que passa amb operación triunfo: es
busca només el guanyador. Però per sort sempre hi haurà gent que per
sota farà coses bones, encara que costi sortir a la llum.
Martí López Vila / Marc Isern
DIARI AVUI. Rock&Clàssic (gener
de 2002)
Premi al treball artesà
Té 27 anys, va néixer a
Menorca, ha viscut un temps a Barcelona i ara viu a Mallorca. El seu
nom és David Vidal (res a veure amb Xavi Vidal) i el seu primer disc
es titula Argila
(Blau-Discmedi), i és, com acostumen a ser
els discos de debut, un resum de les composicions que aquest jove
cantant ha fet en els darrers anys. El seu contingut són onze
cançons senzilles i nues, interpretades amb l’únic ajut de dues
guitarres, la que toca el mateix David Vidal i la que toca un dels
artistes amb més projecció dels últims mesos, Jaume Tugores.
Editat el passat estiu,
Argila és un treball que guanya amb el temps, perquè necessita
que els seus matisos es consolidin, que els seus sobris arranjaments
trobin el seu lloc. Escoltar-lo diverses vegades significa
descobrir-hi coses noves: l’ajustament de les melodies, el
preciosisme dels cors, el lirisme inherent a les lletres. I tot
plegat és curiós, perquè el mateix Vidal reconeix que el disc li
podria haver sortit molt diferent: “De fa temps que tenia diverses
maquetes, i valorava l’opció d’enregistrar les cançons amb molts
músics, però al final vaig optar per treure’l així, molt acústic,
amb només dues guitarres i dues veus, perquè em va semblar que era
el llenguatge idoni pel tipus de temes que presento en directe”.
Aquesta actitud li ha valgut
comparacions amb noms tan distants entre si com el primer Joan
Manuel Serrat o el nordamericà Nick Drake, un cantautor que Vidal
admet no conèixer, tot i que es compromet a “buscar els seus
discos”. “Jo tinc moltes influències –continua Vidal-, perquè vaig
començar estudiant música clàssica i he acabat fent cançons molt més
pop. Les influències dins del món dels cantautors van des de Silvio
fins a Aute i Cohen”.
Del seu pas per Barcelona
recorda actuacions en llocs realment curiosos, dels quals el més rar
potser va ser la taverna irlandesa The Quiet Man. “Era una mica
surrealista, però allà em van agafar per tocar durant un parell de
mesos. Ells mateixos ja em deien que no m’entenien, però que els
agradava el que feia”. Per si de cas, que ningú es pensi per això
que Vidal fa música celta.
Dèiem, però, que David Vidal va
abandonar la idea inicial d’enregistrar el seu disc amb un grup de
músics al darrere i va optar simplement per un duet acústic. Aquest
canvi va venir donat, segons afirma, “pel trasllat de Barcelona a
Mallorca”. “Va ser anar allà –continua Vidal- i trencar una mica la
relació que tenia amb els músics d’aquí. A Mallorca em vaig moure en
altres ambients, vaig conèixer en Jaume Tugores, i em vaig decidir a
gravar el disc a partir de la idea que fos guitarra i veu i poca
cosa més”.
Coincidències amb Pete Seeger.
Donada la nuesa de la
instrumentació, les lletres adquireixen a
Argila un caràcter
preponderant, en què cap paraula és gratuïta o sense sentit. És per
això que la majoria de textos sorgeixen directament de “les
vivències personals”, i el que no pot evitar Vidal és que un dels
seus mestres és Leonard Cohen. En canvi, és capaç de confondre
l’oient quan interpreta Què n’heu fet, de les flors?, un tema
que un servidor va prendre com una revisió particular del clàssic
Where Have All the Flowers Gone, de Pete Seeger, i que en
realitat és tema totalment independent, sense cap relació a priori
amb una de les cançons símbol de la generació
hippy. “Quan
vaig fer aquest tema no sabia qui era en Seeger; el vaig descobrir
quan em van dir que la meva cançó s’assemblava molt a una de seva”.
“En realitat –insisteix Vidal- és una cançó de la qual m’han fet
moltes interpretacions; n’hi ha que diuen que és ecologista, i de
fet jo la veig com a crítica de la societat”. I sense voler-ho, això
lliga amb la intenció de Pete Seeger, que era ni més ni menys que
denunciar la barbàrie que en el seu moment va significar la Guerra
del Vietnam.
Resseguint el disc, el lector
atent i curiós es trobarà amb una cita de José Saramago, extret del
seu llibre La caverna, una cita que no és gens gratuïta
perquè coincideix en l’esperit amb el que Vidal vol transmetre a
Argila: “A
La caverna, Saramago parla tota l’estona
d’argila, ja que és la història d’un vell que fa figuretes de fang i
les va a vendre a un gran centre comercial. És una crítica que fa al
capitalisme, que construeix grans centres comercials i es carrega
els petits comerços, i com que jo reivindico això, em vaig sentir
identificat amb l’home que fa figuretes”. “Em va fer gràcia –conclou
el menorquí- la relació entre el llibre i el disc, perquè per a mi
el disc és com una mena de figureta”. Evidentment, això ens porta a
parlar del sentit que Vidal dóna al títol del seu disc. “Per a mi,
l’argila és una metàfora de les relacions humanes, personals i
amoroses, perquè, com l’argila, es fan a mesura que les toques; això
conceptualment, perquè de fet el títol me’l va inspirar el color de
la pell d’una dona, un color argilós que em va agradar molt”.
Amb un disc sota el braç, David
Vidal ja prepara el futur, que tindrà forma d’un altre disc, que vol
treure “d’aquí a un any o un any i mig”. Molt temps si es té en
compte que els temes que integraran aquest nou treball ja estan
fets. “Els temes ja els tinc preparats, i ara he d’estudiar quins
elements hi poso; encara que seguirà la línia acústica d’aquest,
potser hi haurà percussió, contrabaix o més cors, ja ho veurem;
anirà en funció dels temes”. Mentre esperem aquest nou disc, el
millor que podem fer és seguir disfrutant amb
Argila, perquè
és una bona manera de descobrir el que es pot fer amb la simple
ajuda de dues guitarres i una mica de talent.
Jordi Palmer
DIARI AVUI. Rock&Clàssic
(juliol de 2001)
DAVID VIDAL/Argila
(Blau-Discmedi/CD)
El menorquí David Vidal pren
l’argila com a encertada metàfora del treball artesà enfront de la
producció industrial. Efectivament, Argila és un disc artesà,
en el qual dues guitarres i una veu són més que suficients per
vestir unes cançons senzilles, nues i tendres, que parlen de l’amor
des d’una perspectiva instintiva i visceral. Senzill en la seva
manufactura, Vidal prefereix no arriscar per la via de sonoritats
incontrolables i , amb mesura, amb conteniment, desgrana a poc a poc
el seu missatge, deixa entreveure picades d’ull, explícites o
implícites, a alguns dels seus mestres (Pete Seeger, Leonard Cohen)
i s’allunya de convencions per la via de la senzillesa.
J.P.